La dignitat de Catalunya

Aquest editorial en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.


L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

O els espanyols canvien de mentalitat o al final els catalans marxarem d'Espanya. Espanya, un país que és un autèntic tresor, però que espatllen els qui des de la meseta es neguen a apreciar i reconèixer la seva riquesa i la seva diversitat. Espanya sí, Castella no. Malauradament sembla molt difícil que els espanyols canviin la seva visió, tenen tot el dret a voler un determinat tipus de país, però nosaltres tenim tot el dret a decidir si aquest projecte castellanitzador i uniformitzador que se'ns vol imposar. De mentres, l'etern conflicte, que com sempre he dit, no és pas competencial ni depèn d'un Estatut, és un conflicte sentimental. Els catalans no ens sentim prou estimats ¡ quan això passa, el divorci és la opció finalment guanyadora.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Pactar amb el PP

“Si pot, CiU pactarà amb el PP”. Un altre cop, per enèsima vegada. Unes declaracions de Mariano Rajoy a la passada convenció nacional del PP en què deia que el PP seria clau per governar Catalunya (què volen que digui el pobre home?) van servir perquè els Zaragoza boys, els independentistes que fan Montilla president i l’eco dels socialistes tornessin a insistir en aquesta frase tan suada. Afortunadament, l’Artur Mas no va dir ni que sí ni que no, que es fotin.

Vol dir això que CiU pactarà amb el PP? No, de fet aquesta és una opció que no se’m passa pel cap ni remotament, ni a mi ni a la immensa majoria de militants. Sóc el primer que reconeix obertament que algunes coses del PP m’agraden, però no pot ser pactar amb una formació que porta moltes lleis aprovades al Parlament al Tribunal Constitucional quasi per afició i que deixar anar frases en actes públics del tipus “no podem permetre que el castellà no sigui la llengua vehicular a les nostres escoles”.

Em sembla molt bé que defensin el que creuen, però aquests ideals i aquestes maneres de fer són incompatibles amb el projecte de país que vol liderar Convergència i Unió.
De totes formes, i torno enrere, que no caiguem en el parany de dir si pactarem amb el PP o no és el que s’ha de fer en aquests moments. Aquí els únics que diuen amb qui pactaran són els d’ ICV-EUiA i bàsicament perquè no tenen ningú més amb qui pactar.

ERC no va dir fins després de les eleccions del 2006 que reeditarien el tripartit i el PSE-EE va negar durant la campanya electoral a Euskadi qualsevol pacte amb el PP (mireu el vídeo de Patxi López al final de l’article).

Curiosament, aquesta és la doble moral dels socialistes, ningú pot pactar amb el PP excepte ells. Govern d’Euskadi, negació de traspàs de competències a Catalunya al Congrés, Consell de Garanties Estatutàries al Parlament, els magistrats del Tribunal Constitucional, etc... la llista d’exemples és llarga.

És cert que al final a tots ens va quedar un regust amarg després de les aliances CiU-PP de principis del 2000. Sí, principis del 2000, perquè el tan famós i criticat Pacte del Majestic va suposar entre altres coses, la supressió del servei militar obligatori, la mili, i tot gràcies a CiU i no pas als “pacifistes” del PSOE. Però no podem tancar-nos en banda ni entrar en aquest joc absurd, i afegeix-ho que tan negatiu em sembla un pacte ara amb el PP com la possibilitat de només poder pactar amb el PSOE, un partit que te la fot igual però amb un somriure d’orella a orella, que és el que els passa als d’ERC i ICV-EUiA.

A més, siguem clars, no m’agraden ni PSC, ni ERC, ni PP, així que com tots els que volem que l’Artur Mas sigui el proper President de la Generalitat, no perdrem ni un minut en buscar aliats i futurs pactes, sinó que ens esforçarem per treure un resultat prou digne i robust com per poder governar sols.

Els pactes amb el PP o amb qui sigui, els deixo als qui perden les eleccions.

Polítics honrats? Sí, la immensa majoria

Ara que sembla que criticar els polítics i acusar-los a tots de corruptes sigui una moda em sento en l'obligació moral, potser com a ciutadà, potser com a militant d'un partit polític, d'aprofitar aquest petit espai per fer una defensa dels polítics d'aquests país. Ho faré explicant un fet concret, en aparença irrellevant.

El dia de la castanyada, a l'agrupació de CDC de Gràcia vam decidir fer una petita festa i un sopar per als militants, que seria organitzada per la JNC.

Quan vaig arribar a l'agrupació per fer pa amb tomàquet i ajudar a preparar el menjar, hi havien unes persones, totes elles militants de CDC i si no m'equivoco, consellers de districte, juntament amb la Francina Vila, regidora a l'Ajuntament de Barcelona. Els vaig saludar i vaig entrar a la cuina.

Mentre tallava el pa, anava sentint la conversa, parlàvem d'uns carrers i de les millores que s'havien de fer, de les queixes dels veïns i d'altres assumptes del barri.

Quan diem polítics pensem en persones que ocupen un càrrec i cobren de l'erari públic, però la immensa majoria de gent que es dedica a la política són gent com ells, que tenen una feina i a més dediquen hores del seu temps lliure a la ciutat moguts per una vocació de servei a la comunitat i una ideologia, i ho fan sense cobrar. Ells encara eren consellers de districte, però sé de gent que no té absolutament cap càrrec i cada setmana va a parlar amb la gent del barri per saber els seus problemes, elaborar propostes i millorar el seu entorn sense esperar ni diners ni res a canvi, més enllà de la pròpia satisfacció.

Això que he explicat de gent de CiU és perquè a aquestes persones les conec, però estic convençut de que això passa a tots els partits sense distinció. De dretes, d'esquerres, nacionalistes o no, tots estan formats per moltíssima gent, la immensa majoria que es mou per objectius i pretensions nobles, de servei al país, per tant, com que el fet de que necessitem la política i la democràcia és indiscutible ho dóno per suposat i per tant en aquest camp no hi ha discussió possible, trobo sumament injust aquesta crítica generalitzada contra “els polítics”.

Evidentment que n'hi ha de corruptes, i que els casos de corrupció s'han d'esclarir i els seus responsables castigats, però no oblidem que estarem d'acord o no amb les seves idees, ens cauran millor o pitjor, però els polítics són gent honrada i no es mereixen que els posem a tots en el mateix sac.

I si ha arribat l'hora de fer volar pels aires el Parlament?

El 1938, quan el premier britànic Neville Chamberlain va tornar de reunir-se a amb Hitler i Mussolini a Munic va proclamar “la pau del nostre temps”. No havia passat un any que Hitler, envalantonat per la covardia de britànics i francesos ja s’havia annexionat la República Txeca i feia entrar les seves tropes a Polònia.

El 2009, potser fruït en part d’una oposició un pèl massa dèbil i temorosa davant les típiques i més que probables acusacions d’anar contra el que és “modern, guay i progre” els progres estan més valents que mai i ja s’atreveixen a fer recomanacions absolutament delirants.

Parlo del Consell Escolar de Catalunya (sí estimat lector, això també ho pagues amb els teus impostos), que en la seva última reunió va acordar fer arribar al Departament d’Educació una proposta consistent en canviar el nom de les festes de Nadal per “Festes d’Hivern” i la Setmana Santa per “Festes de Primavera” degut a la voluntat de “restar pes religiós al calendari escolar” i celebrar unes festes “més adaptades a la realitat social de Catalunya, que s’ha vist transformada per la gran quantitat d’alumnes immigrants que han arribat a les nostres escoles”, seguint la mateixa línia l’obra Els Pastorets, típica de Nadal està deixant de ser representada en algunes escoles. I al Departament d’Educació, com no, els hi ha semblat una bona proposta.

Ens trobem un cop més davant el fanatisme progre que omple els despatxos de la Generalitat i tots aquests organismes oficials destinats a fer de policia del pensament. Cap dels dos motius que argumenten és acceptable.
Si bé l’escola és laica no es pot pretendre arrencar qualsevol herència religiosa en la nostra societat perquè precisament forma part de la nostra història i explica d’on venim i qui som. A més, si volen filar tan prim, els convido a comptar els anys a partir de l’aparició de vida a la Terra, feliç any 6.897.968.483.902.

El segon argument, el de la multiculturalitat dels alumnes tampoc és acceptable, si volem integrar aquests alumnes i fer-los ciutadans hem de reforçar la nostra cultura i tradicions i fer que s’hi sumin, no el contrari. Si cedim ens dirigirem cap a la multiculturalitat total, és a dir, el és tot i no és res, una cosa similar a la ciutat on transcorre l’acció de Blade Runner, a més de posar en seriós risc el nostre progrés, doncs no crec que ser la civilització més avançada del planeta sigui motiu per renunciar als nostres principis i valors, ans el contrari. De fet, detesto l’argument de que la multiculturalitat “ens aporta molt”, l’únic benefici que li vaig és que si abans havíem de caminar 15 minuts per menjar un kebab ara el tenim a 2 minuts.

Tot això no és res més que un altre intent dels que ens governen, aquests que es fan dir “d’esquerres i progressistes” de modificar la realitat i els pensaments de les persones per modificar-los al seu aire, un altre cop enginyeria social. Un altre cop intervencionisme. I afegeixo també hipocresia, no té cap credibilitat dir que es defensa Catalunya i la seva cultura apuntant sempre en direcció a Castella si per altre banda es deixa que la immigració massiva i descontrolada ens ompli el país de mesquites i posin els discos de reggaeton en la llista dels més venuts.
Per últim ens hauríem de preguntar el següent. Si el Parlament i el Govern representen el poble, són legítims un Parlament i un Govern que intenten modificar la realitat al seu aire a través de mètodes d’enginyeria social per dominar el pensament del poble i perpetuar-se al poder? Dit d’una altra manera, ha arribat l’hora de volar pels aires el Parlament de Catalunya?

És una provocació, totalment cert, però de poder-se fer es pot fer, el que cal discutir és si és legítim fer-ho i si cal. I si a algú aquesta proposta li sembla massa traumàtica que no es preocupi, anomenarem aquest acte com una “interrupció voluntària del poder legislatiu” i santes pasqües. Ai, no, que això no es pot dir!

La ciència espanyola no necessita tisores

Sense arribar a l'extrem de qualificar al Pedro Almodóvar com "el cocaínómano de la ceja" com va fer un que conec, és incomprensible com el govern espanyol destini milers i milers d'euros al cine o per posar només un exemple, 28.000 euros en concepte "d'ajuda al desenvolupament" (sic) perquè Gays and Lesbians of Zimbabwe facin una pàgina web (http://www.libertaddigital.com/sociedad/el-gobierno-concede-28810-euros-a-gay-and-lesbians-of-zimbabwe-1276367677/) i en canvi retalli el pressupost a I+D, és a dir, als que d'aquí 40 anys ens hauran de curar de càncer o qualsevol altra malaltia. Per tant aquest blog s'ahdereix a la campanya "La ciència espanyola no necessita tisores".

Evolució islàmica

Fátima, la dona coneguda per anar a la Audiència Nacional en burka, tot i que finalment el jutge l'obligà a destapar-se (ui, quin jutge més retrògad i quina falta de sensibilitat amb la multiculturalitat del nostre país) abans i després de convertir-se a l'Islam en una imatge que val més que mil paraules.



Podem estar tranquils, després d'una vida pecaminosa on el sexe, el tabac, l'alcohol i inclús la religió catòlica formaven part de la vida de Fátima ara ha vist la llum.

Un clar exemple d'evolució segons l'Islam.

Notícia apareguda a el diari El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/10/03/espana/1254603124.html

Els nostres diners, els seus informes i els periodistes incòmodes

Soylent Green és una pel·lícula de l'any 1973 protagonitzada per Charlton Heston on es mostra un futur on per solucionar els problemes de la fam al món els morts són convertits en aliment, una espècie de galetes anomenades "Soylent Green". A dia d'avui, a Catalunya els morts no són convertits en aliment, senzillament tenen una utilitat com a font d'ingressos mitjançant l'impost de donacions i succesions, taxa que el tripartit es nega a suprimir perquè segons ells els diners recaptats són "necessaris" (a més ara tenen al seu favor que a Espanya baixar impostos no està gaire de moda, més aviat el contrari).

Doncs bé, d'aquests diners recaptats per a coses "necessàries" deuen incloure els 725.000 euros que s'han gastat en informes inútils, i la inutilitat dels informes no la poso de manifest jo sinó una auditoria independent que finalment no ha pogut trobar raons suficients per determinar útil un informe sobre el disseny d'un parxís per a una caseta retallable (11.368 euros) o un altre sobre com fer una "diada del civisme" (11.832 euros). Per si això no era prou, ahir va saltar a la llum que el tripartit ha gastat més diners dels catalans en un informe per saberles opinions d'alguns periodistes sobre el segon tripartit i el que és ja el súmmum, un informe encarregat pel Puigcercós per saber com afectaba a la seva imatge pública la seva imitació al "Polònia". No sé quina fixació els ha agafat amb el Polònia, dubto molt de que aquest programa perjudiqui la seva imatge, d'això ja se n'ocupen ells governant (si és que governen) de la manera que ho fan.

Com a bon ciutadà i per tal d'estalviar uns calerons a la endeutadíssima Generalitat ,a mi, malgrat no ser periodista, no fa falta que em dediquin un informe indagant sobre les meves opinions i la imatge que tinc d'ells. Ja els dic que la seva imatge per mi és pèssima i que poden somiar amb moltes coses excepte amb el meu vot.

Conclusió de tot plegat? Cedeixo la part final al periodista Francesc Marc-Álvaro, un dels auditats per la Generalitat que en el seu article d'avui a La Vanguardia no ho hagués pogut expressar millor:

¿Se'n recorden d'aquell senyor del PSC obsessionat amb l'anomenada "crosta nacionalista" en els mitjans? L'informe sobre opinadors neix de la mateixa actitud excloent i sectària davant la realitat: els socialistes no en tenen prou amb tenir mitjans i periodistes propers, exigeixen aplaudiments constants i unànimes, i l'extirpació de qualsevol discrepància. Per què? Perquè són molt conscients de la precarietat del tripartit, de la inconsistència de Montilla i de la fragilitat dels seus socis republicans i postcomunistes. Amics: darrere del guinyol hi ha aquesta misèria, res d'èpica. És cert que, com marca la llei de la selva, abans d'intentar silenciarte tracten que "col·laboris" amb el nou ordre, ja que potser hagis vist la llum o caminis acurat amb la hipoteca.

Bravo.